“Tan bell com l’encontre fortuït entre una màquina de cosir i un paraigües sobre una taula de disseccions”. Comte de Lautréamont.

Si hem de destacar un concepte que predomina en l’obra de la Jaci Molins, aquest és l’encontre. En primer lloc, el seu procés creatiu comença quan troba el material i els objectes que conformen la matèria primera de les seves peces. El verb trobar és important. Com ella mateixa diu, “no compro cap dels elements que utilitzo: ni els objectes, ni les fustes, ni els marcs; l’única excepció són les pintures i la cola d’enganxar”. La recerca d’aquests materials prové del desig que li provoquen les andròmines i de l’instint d’acumular-les. Els camins mig abandonats del poble, les cases de les àvies, les restes del bricolatge o fins i tot els contenidors han convertit el seu taller en un museu de meravelles. Aquest primer encontre de materials situa l’obra de la Jaci en un art avantguardista, caracteritzat per la introducció dels objectes de la vida quotidiana dins l’alta cultura –com un raspall vell i brut en un marc daurat-.

El segon encontre es produeix dins del taller. La Jaci juga a associar, combinar, moure els elements sobre un suport reutilitzat fins que aquests es troben i apareix l’obra d’art. Sovint un objecte ha d’esperar fins trobar la seva parella sobre la taula d’operacions: “passo pel taller i deixo que la meva mirada trobi un objecte que em cridi l’atenció, potser fa temps que espera a que jo el situï en una obra; llavors començo d’una manera frenètica a anar provant diferents possibilitats”. Sovint les associacions entre objectes tenen un caràcter formal. La semblança entre formes o la contraposició de textures obre un univers estètic als materials antics i de rebuig. A vegades les associacions tenen més a veure amb la ironia i la poesia visual.

Per acabar, hi ha un tercer encontre entre els objectes i l’espectador. Les actuals obres d’art, creades per ser contemplades, estan formades per objectes que han tingut una vida útil. En cada peça hi ha els retalls de memòria dels antics usuaris. Però l’actual espectador té la possibilitat de contraposar la memòria de l’objecte amb la seva pròpia lectura i poder entrar, d’aquesta manera, al joc que la Jaci ens proposa a tots.

Òria Romaní